Entrevista a Romà Cunillera del Tecnifutbol Tarragona, de la Granja

"M’alegra quan alumnes que hem tingut em paren pel carrer"

Romà Cunillera va fundar el CUSA La Granja el 1996. Fa uns anys hi va haver la fusió entre el CUSA i Amics de Pallaresos, per passar a ser l’actual Tecnifutbol Tarragona, entitat amb seu també a La Granja i de la que és vicepresident el “Cuni”, com així és conegut des de fa dècades en Romà, una de les llegendes vives del Nàstic, per haver fet història amb el club de la ciutat en l’època daurada d’aquest a finals dels setanta i els vuitanta. Actualment, l’escola de futbol Tecnifutbol Tarragona té divuit equips, i els joves jugadors procedeixen, sobretot, de Tarragona i del barri, i uns pocs de Reus i voltants. En Romà fa broma quan ens mostrem incrèduls amb l’edat que diu que té. Ben bé sembla que el contacte amb la canalla l’ha conservat jove per fora, però també amb la il·lusió original per seguir empenyent una escola de futbol, on s’aprengui el que a ell li ha ensenyat la pràctica del futbol. El vicepresident del Tecnifutbol Tarragona també es mostra partidari de sistematitzar l’aprenentatge de la tècnica i tàctica del futbol, per mitjà d’una elaborada metodologia d’entrenament, l’Smart Football, que considera fonamental d’aplicar en el dia a dia. A continuació, l’entrevista de La Voz de Poniente al Romà Cunillera, “Cuni”:

Com va sorgir la idea de crear el club i en aquesta zona?

El vam fundar Santi Coch i jo. Es deia CUSA —ara és Tecnifutbol Tarragona—, “CU” de Cunillera i “SA” de Santi. Aleshores vam voler fer una escola i vam buscar camps. Tot estava ocupat. No sé qui em va dir “hay un campo en La Granja al lado del ambulatorio”. “¡Pero si yo trabajo en el ambulatorio y no lo he visto en mi vida!”. Vam anar-hi. Era un camp de terra, ple d’herbes. Vaig anar a l’Ajuntament i vaig preguntar què els semblava la idea, a l’associació de veïns, que estava el Cristóbal —llavors president—, també. I a partir d’aleshores vam iniciar aquí l’escola CUSA La Granja Unión Deportiva.

Quins creus que són els reptes actuals als que s’enfronta el futbol base, en la teva opinió?

Són els de sempre, això no ha canviat mai, la formació, l’educació, els valors, la sensibilitat. Jo aquí el que sempre he procurat fer, amb els errors que he pogut tenir, és que a còpia d’anys, et vegin pel carrer els nanos que has tingut aquí, que ni els coneixes i et diguin “Cuni, et recordes de mi, sóc el Roger?” Ni te’n recordes d’ell, però veus aquella cara d’agraïment, que han estat bé aquí. Jo crec que això és el principal. I després si això ho intentes fer bé, llavors ve ensenyar el que els agrada, jugar a futbol.

Quina relació hi ha entre Tecnifutbol Tarragona i Tecnifutbol Salou?

Són dos clubs diferents, però treballem conjuntament. Amb Tecnifutbol Salou treballem la metodologia d’allà, que és l’Smart Football, fútbol inteligente. És un mitjà d’ensenyament al nen, pel que no se li dóna la solució, sinó que mitjançant preguntes, ell busca la solució. I nosaltres, els entrenadors, l’únic que fem és un descobriment guiat. Anem allà a fer partits internacionals. Tecnifutbol Salou té vuit camps. I ara estan fent un estadi, i tres o quatre camps més. Jo crec que pot ser la instal·lació més gran d’Europa, sincerament.

…dedicada sobretot al futbol base.

Sí, futbol base… i nosaltres volem fer una escola també competitiva, que anem pujant les categories. Però hem d’anar per aquí, si no es trenca la idea que jo tenia d’escola i de formació. Perfectes no ho som, si t’has equivocat en una cosa, l’has de canviar per una altra, provar-la i si et va bé, sumes.

Quin tipus de resultats demana la direcció del Tecnifutbol Tarragona als tècnics esportius?

Tenim dos equips, el Benjamí i l’Aleví, que estan a Preferent, i un Cadet en la tercera posició. Hem d’intentar, primerament, mantenir aquests equips de Preferent i el Cadet de segona, pujar-lo, però vaja, no hi ha cap tipus de pressió. Aquí no som “escolta, has de pujar, sinó aniràs al carrer”, com molts clubs professionals de l’elit, en què hi ha aquesta exigència. Aquí només cal que segueixin l’estructura de treball dels relleus físics. I les preguntes al nen, perquè està estudiat que si tu dones la solució al problema, no queda tant com si li preguntes i el guies.

I als entrenadors els prepareu en aquesta metodologia?

Sí, els títols d’entrenador Smart Football els fan allà a Tecnifutbol Salou, és una cosa creada nostra, en què hi crec molt, som pioners en això. I tots els entrenadors han de tenir Smart Football a banda dels títols. Per entrenar, l’Smart Football és fonamental, l’aplicació d’aquest tipus d’entrenament és obligat. És més, tenim un coordinador de metodologia, que és l’encarregat d’estar cada dia al camp observant i fent un seguiment que això es porta a terme. I els entrenadors fan formació amb el cap de metodologia, l’Ambròs, que va ser porter.

Què demana el club als pares per aconseguir un ambient saludable per la pràctica esportiva?

Ells firmen conforme tenen drets, però també accepten uns deures. Se’ls demana que es comportin en els entrenaments i partits. A més, ells saben que qualsevol problema que tinguin, jo estic cada dia aquí, menys els dilluns, però a més, els dimecres, de cinc i mitja a vuit em tenen aquí per explicar els dubtes o el que no agradi.

Com has aconseguit al llarg de tants anys compatibilitzar la feina —tu ets visitador metge—, amb estar disponible per als pares, entrenadors…?

Dedicant moltes hores. Abans que ho portava jo, la meva senyora estava aquí a l’oficina, jo feia fitxes, canvis de partits, ho feia tot, multiplicant-me —ara no ho faig, ara tinc 64 anys—, treballant aquí, treballant a casa. A les pretemporades jo arribava a casa cada dia a les onze i pico de la nit. Però bé, m’agradava, és la meva vida. Ara perquè veus la instal·lació, el bar però jo he picat molta pedra aquí. Qui ho sap és el Cristóbal, de l’associació de veïns, que em veia passar el rastrillo i amb el mono de treball, com treia pedres, escombrava, el que tocava. Però vaja, el que es fa amb il·lusió, amb ganes…

Com es pot protegir els jugadors de les expectatives il·lusòries i de les pressions desmesurades?

Qui és bon jugador, ja vénen a buscar-lo i treballa en clubs amb una superexigència, més dies d’entrenament, els apreten més. També alguns pares exigeixen molt a nens que no poden. Així perjudiquem el nen. Als pares se’ls diu, a les reunions que tenim amb un psicòleg esportiu, que al nen el deixin estar. Si el nen ha perdut 20-0, per exemple, i ve plorant, que no busquin excuses. Sempre hem de ser positius i que el nen creixi, no d’estatura, sinó emocionalment i de cap.

Sembla raonable, però el vent de les passions sovint no bufa a favor…

Als pares se’ls explica tot això, però quan el nen entra al partit, molts es focalitzen allà i… “mi niño, mi niño”. Altres ho veuen, però aquí caldria fer incidència. El Fran, que és d’aquí de la zona, el vaig portar jo i el Santi Coch al Benjamí del Barça. Va estar de petit fins a juvenil i a l’hora de fer el salt a Segona B, va tenir unes lesions importants. Ha estat al Mònaco al segon equip, a un equip italià per entrenar al segon equip i em fa l’efecte que el Fran ja s’ha perdut. No és fàcil d’arribar, quasi impossible. Quants jugadors de Tarragona, d’una dècada enrere, hem sentit que han pujat? El Sergi, del Barça, que és de Reus… Molts a Segona B, alguns a Segona A, és molt difícil. El que han de fer els nens és estudiar, perquè si hi ha esforç, s’arriba al que vulguis. Perquè si no tens molta capacitat, però hi dediques hores i hores, faràs el que vulguis.

Des del futbol es pot promoure la cultura de l’esforç?

Amb el futbol, a banda de que puguin pujar de categoria i ser internacionals i primeres divisions, hi ha molts aspectes que per als treballs els serviran i per a les relacions: l’esforç, la convivència, el treball en grup i la paciència, que quan perds els partits psicològicament després estàs per avall, però després una altra vegada has de pujar. Quan t’han fet fora en un treball, et pots enfonsar, però després has de posar-te immediatament a buscar feina fins que la trobes.

T’has trobat amb nanos que al cap dels anys et diuen “escolta, em va anar molt bé gràcies al club i al futbol”?

Jo mateix: vivia a Barcelona, era de família humil, treballadora cent per cent. I volia ser jugador. Vaig focalitzar la meva infància a ser jugador. Em cuidava, m’alimentava, dormia. Volia viure en un xalet i volia viatjar… Però això s’aconsegueix a base d’esforç, il·lusió, ganes, cuidar-te. Perquè a mi també m’agradaven les noies i sortir fins a les tantes, o veure un gintònic, però havia de mesurar-ho. Això és com aquell que diu “jo vull ser arquitecte”, però “no estudio mai”. La llei de l’esforç: no arriben els que són llestos, arriba normalment qui s’esforça. El meu fill, que treia bones notes, no excepcional, va anar al Reus, entrenaven a Preferent Juvenil cada dia, jo l’anava a buscar a la Imperial Tarraco a les onze de la nit, sopar i dormir, i a les set havia d’anar a estudiar. El director de l’institut em va dir: “Si el cuerpo está cansado, la mente no funciona”, és la realitat.

Aquells nens benjamins que van a Barcelona, en taxis, surten d’aquí, entrepà, taxi, corrent cap allà, entrenen a base de bé, al taxi sopen i quasi es dormen, etcètera. Això va bé, al nen, a l’edat de vuit anys? Funcionar com una persona gran… un nen necessita acabar l’escola, berenar, fer la seva activitat esportiva i fer un petonet a la mama i al papa i descansar.

Tecnifutbol Tarragona disposa d’un reglament conegut i compartit per tots els implicats en l’educació des de pares fins a entrenadors?

Tenim el reglament intern que firmen els pares, entrenadors i coordinadors. Hem realitzat també un protocol de treball, per que cadascú sàpiga què cal fer en cada moment. I els pares firmen unes normes de drets i obligacions, perquè al futbol sembla que només tinguin drets. Però vaja, ja saps que va així i ho portes de la millor manera.

Què haurien de fer els clubs esportius de Ponent i el Tecnifutbol Tarragona, per fer més gran i més compromès el futbol base?

Per fer-lo més gran, si és esportivament, necessites tenir nens amb qualitats. Si és per formació personal, cada vegada aplicar més coses. Una cosa que voldria aplicar aquí és el tema de comportament. Per exemple, al meu fill l’invita un amic seu a casa seva (quedant d’acord els pares), doncs que ajudi a parar taula, que sàpiga seure, que sàpiga quan arriba a qui donar la mà, donar les gràcies, si ha d’ajudar a fer el llit… Aquestes coses m’agradaria fer-les, però ara ens ha tocat lligar tot molt, a nivell de futbol, a nivell metodològic, a nivell esportiu, els protocols de feina a realitzar. Hem tingut molts problemes, vestidors, tal. A mida que hem fet els protocols, hem anat buscant solucions.

Fa poc més de quaranta temporades que vas començar a militar al Nàstic. Quins records i amistats guardes d’aquella època?

Del Nàstic, molts. Et diré que jo vaig venir aquí amb vint anys —en tinc seixanta quatre— i l’equip que vam estar molts anys —vam pujar de Tercera a Segona A, en dos anys consecutius— cada any ens veiem, tots, fa més de quaranta anys. Això vol dir que érem un equip al camp i fora. Tenim el Pani de Cartagena, l’Otazu del País Basc, el Romero de Peñíscola, el Martínez Maestro de Tortosa, el Guti que està a Barcelona. I aquest any llogarem un microbús i tots anirem a Cartagena, a veure el Pani. I ens reunim amb les senyores sempre. És un grup molt relacionat, molt humà i al camp ho demostràvem, érem un bloc, això es nota. I després que érem populars perquè anaves pel carrer i “Cuni, què fareu aquesta setmana?” “Tranquil·la que guanyarem”, la Tecla de les flors, o l’altra… Et paraven pel carrer” Totes aquestes coses fan grup. Una època en que perdíem un partit, i el president —llavors Josep Maria Dalmau— baixava al vestidor i deia, “eh, el dilluns anem tots a casa del Ramon París i farem allà una graellada i tal, eh, nanos, que jo confio en vosaltres”.