Entrevista a Joan Boronat, distingit per 50 anys de dedicació al periodisme

“El periodista ha de redactar i tractar la notícia amb el mateix rigor, honestedat i interès que el primer dia”

Joan Boronat és un periodista tot terreny. El periodisme i sobretot els mitjans amb què es compta han canviat molt des que ell va començar el 1968, però en Joan manté l’esperit dels inicis. Recentment el Consell Comarcal del Tarragonès li ha concedit la Distinció de Mèrit als Serveis Distingits per 50 anys de periodisme al Baix Gaià i al Diari de Tarragona.

L’any 1975 va anar a viure a Tarragona ciutat. Una època en que al Diari es van posar punts de venda de premsa en llocs que no n’hi havien. “Per això els diaris tenien tants subscriptors abans, era l’única manera de que arribessin als pobles, no hi havia quioscs de venda”. En concret, el periodista de La Riera de Gaià recorda que “vaig posar en diversos pobles punt de venda del Diario Español, i les distribuïdores, quan se’n van adonar, “escolta, que nosaltres portem La Vanguardia, i El Periódico…”.

Llavors, el qui tants anys ha estat corresponsal del Diari (abans Diario Español) va anar ampliant la cobertura als pobles del Baix Gaià i “em vaig dedicar a col·laborar en suplements, pàgines especials, secció d’Economia, també en Esports, cobrint futbol territorial (també ho he fet molts anys per al diari Sport i El Mundo Deportivo) i mantinc la corresponsalia, a nivell de l’Arquebisbat, de Catalunya Cristiana fa més de 30 anys”. A més, Joan Boronat va col·laborar set anys en dues etapes diferents, a la Radio Primera Radio Cadena de Tarragona, que va passar a ser la Radio Nacional d’España, Radio 5. “En acabar de Radio Nacional vaig estar dos anys i mig a Onda Rambla Punto Radio”, la cadena propietat de Luis del Olmo.

Et consideres bon coneixedor de la província de Tarragona?

Del Camp de Tarragona, si hi  ha algun poble del que no he escrit, els comptaria amb una mà. Hi ha hagut ocasió d’escriure de qualsevol municipi; no tant de les terres de l’Ebre. La meva àrea d’acció ha estat bàsicament el Tarragonès. Alt Camp i Conca de Barberà també força.

De fet, el Tarragonès és el teu territori natural.

Sí, sóc de la Riera de Gaià. Vaig començar al poble, fent de corresponsal del Diari Español.

Així va ser l’inici?

Sí. L’inici va ser el 22 de maig de 1968 que vaig començar a escriure coses del poble, d’esport, del jovent… llavors jo tenia vint anys. Feia col·laboracions des del poble i vaig anar ampliant a les rodalies.

Com va ser que vas decidir obrir-te a les poblacions de l’entorn?

Fent el servei militar a la base aèria de Reus, vaig venir un dia a la tarda al Diari a portar una crònica del poble. A recepció em van dir que Domingo Medrano, llavors el director, em volia veure. Vaig passar a redacció (l’edifici no tenia res a veure amb el que és ara) i em va dir que li agradaria que intensifiqués les meves col·laboracions al Diari, que potenciés més la comarca.

Quina temàtica t’atrau més o has tingut més continuïtat?

La informació comarcal ha estat el meu fort, i és un sac on hi cap tot: igualment has d’informar d’una obra, d’una inauguració, d’un accident, de qualsevol cosa que es presenti. Jo sempre dic que menys de toros, he escrit de tot. En aquella època quan vaig començar no hi havia ni fax –ara el fax és una cosa anacrònica–. Llavors, si vivies fora de Tarragona, havies de portar personalment o d’una manera o d’una altra escrit a la redacció, havies de fer revel·lar les  fotografies. Per això els diaris i concretament el Diario Español tenia una xarxa important de corresponsals als pobles. Era l’única manera d’abarcar un territori i que algú passés notícies. Avui dia, amb un mòbil qualsevol posa un whatsapp o un correu electrònic i ja està solucionat. Llavors, en canvi, hi havia molts pobles que tenien el seu corresponsal, i molts corresponsals es limitaven només en aquell poble.

Joan, quins ingredients ha de tenir, per a tu, un bon titular?

Un bon titular ha de ser, si pot ser, curt i que interpreti o motivi a llegir el contingut de l’article. Si no, pot ser interessant el contingut, però si el titular no és llamatiu, no convida a llegir l’article, pot ser que d’allò es passi de llarg. Si pot ser, curt i concret i que capti l’atenció del lector. Els titulars són complicats. És resumir en 4-5 paraules el que vols vendre.

És un repte aconseguir que el lector inverteixi el seu temps en llegir l’article…

Sí que és cert que en la maquetació actual dels diaris hi ha un títol principal, hi ha un avantítol, hi ha un subtítol, hi ha uns sumaris, que van situant la notícia i la van conduint. Però vaja, el titular segueix sent una peça vital.

Com definiries la teva relació amb el periodisme o amb quin estil et sents més identificat?

Al periodisme hi ha una cosa al que li estic molt agraït: haver conegut tantíssima gent. Ha fet que conegui persones que no hauria arribat a conèixer. Després hi ha un allau de persones dels pobles, que amb tants anys has conegut: alcaldes, regidors, comerços, entitats, institucions, el teixit associatiu dels pobles i localitats més grans, que quasi t’arribes a impregnar del seu batec. Arriba un moment que conec tant bé els pobles i la seva gent, que gairebé formes part de la seva vida, per dir-ho d’alguna manera. I això sorprèn la gent més jove, perquè “com és possible que un que ve del Diari de Tarragona, sàpiga que aquí tal any hi havia aquest o aquell alcalde, que va fer això o allò, amb aquests problemes?”. Clar, l’únic mèrit són els anys.

En aquestes paraules hi ha un xic d’humilitat…

Això també, val a dir-ho, és perquè has trepitjat el territori. Darrera d’una taula de despatx de la redacció no ho aconseguiràs. Trepitjar i viure moments concrets i puntuals de cada localitat és el que dóna aquest coneixement.

Trepitjar territori ajuda també a “tocar de peus a terra”?

Crec que ajuda a posar-te una mica en la pell dels altres. M’he trobat amb casos en què resulta una mica feixuc haver de tocar determinats temes que saps que aquella persona ho està passant malament, en l’àmbit polític, econòmic… En algun cas m’han dit “escolta, no m’ho poseu això”, i jo els responia “tu mateix, si no ho faig jo, ho farà un altre. Jo a tu et conec i ho tractaré amb rigor, amb honestedat i sense posar llenya al foc; que aquí et ve un qualsevol, que ho farà molt professional, però no tindrà miraments”.

Una anècdota de la teva activitat periodística al llarg d’aquests cinquanta anys que recordis vivament o que t’hagi impactat.

L’any 1975, l’alcalde de la Riera de Gaià llavors va dir, “et volem fer una distinció, pel que treballes en matèria informativa del poble, i sent d’aquí…”. Amb tot això, va morir Franco, va venir la transició i va sortir un grup del poble a enganxar uns papers als rètols dels noms dels carrers del poble, en català. Jo ho vaig publicar. Em va cridar l’alcalde, em va dir que l’havia cridat el governador civil, que li havia donat un cop de puny a la taula, que “esto no puede ser”, “y encima que se publique”, total que la distinció que m’havien promès se’n va anar en orris.

A la festa major de La Riera, l’any 1974, s’havia de fer una obra de teatre per una companyia de Barcelona que es deia “Joan Maragall”. Feien el vodevil “Una casa de cuento”. Vaig fer la prèvia de la festa major, tot no hi cabia, i això va saltar. És a dir, en el programa hi era, però el comentari que jo feia, no hi va entrar. Vaig rebre una carta de Barcelona d’un senyor, donant-me les gràcies perquè no havia fet cap comentari sobre aquesta obra de teatre que, segons el seu parer, era indigne el tema i l’argument de l’obra, que la companyia que la representava es digués “Joan Maragall”. I no va ser que no ho volgués posar, sinó que no hi va cabre.

Una qualitat per la que diries que ha d’excel·lir el bon professional del periodisme?

Redactar i fer el tractament de la notícia amb la mateixa rigorositat, amb la mateixa honestedat i amb el mateix interès que si fos el primer dia que escrius. Això per a mi es bàsic. Com si haguessis de demostrar cada dia que intentes fer-ho el millor possible.

Quina part és més difícil, en la feina del periodista: el treball de camp, la preparació, la redacció…?

Recollir tota la informació potser és el més difícil. El treball de camp suposa invertir temps, tocar moltes tecles, per reunir aquesta informació. I a vegades, pel que m’ha costat reunir la informació i poder-la estructurar, a l’hora de la veritat no ha donat per tant, després, en espai. També a vegades és a la inversa. A vegades, vas a una inauguració, que et porta mig matí. Clar, la nostra feina és doble: cobrir els actes i després has de treballar la informació.

Què ha significat per a tu la Distinció del Consell Comarcal?

És el reconeixement del Consell Comarcal, que és una entitat supramunicipal que aplega els municipis del Tarragonès Llevant i Ponent. En 50 anys donant difusió de la vida d’aquests pobles a tots els nivells, és un reconeixement que satisfà, perquè dóna a entendre que he fet una tasca que algú ha valorat.