Mn Agustí Ayats: “Des del principi ens hem sentit cridats a aquestes perifèries”

Conversa amb el rector de la parròquia de Santa Tecla de Camp Clar

Mossèn Agustí Ayats és originari de Vallbona de les Monges, l’Urgell, Lleida. Des que va arribar als onze anys per entrar al seminari, ha viscut sempre a Tarragona. Fou ordenat el 1978.

Actualment, porta la residència Santa Tecla de Ponent a La Granja, on hi diu la Santa Missa a les 17:30 hrs (des del 2006). També és actualment capellà de la presó provincial de Tarragona. Pel que fa a la seva implicació en els moviments apostòlics, als 80 i 90 fou conciliari de la Joventut Obrera Cristiana.

El 1975 va acabar Teologia i de seguida va començar a treballar en una empresa de vidres del polígon fins el 2004, quan van tancar l’empresa. Després va treballar cuidant persones dependents a la xarxa sanitària Santa Tecla, on hi va estar nou anys fins que es va jubilar fa un parell d’anys. Durant tots aquests anys ha combinat treball i serveis com a sacerdot als barris de Ponent. Va estar força implicat en el moviment veïnal dels barris d’Icomar i CampClar en els seus inicis.

“Durant els primers onze anys, en Francesc Vinyes i jo vivíem a Icomar. Féiem una missa de vigília a RiuClar amb una comunitat de 15-20 persones, en uns locals que eren de l’ajuntament”. El 1986, l’arquebisbe Torrella els va proposar anar a Camp Clar per servir a la parròquia, que llavors portava cinc anys. “Ara en té 37. Era un barri nou, als cinc primers anys encara no existia ni parròquia ni locals. Tenien un pis, que és on hi ha ara la vivenda del mossèn i uns baixos cedits, que és on es feia l’Eucaristia, bàsicament dissabtes i diumenges. Després ja van construir els locals i més tard l’església”, explica ordenadament mossèn Ayats.

No hi ha dubte que el rector de Santa Tecla té bona memòria. També és cert que hi ha dates entranyables lligades a la història personal, difícils d’oblidar. Recorda clarament els inicis a Camp Clar, “el 14 de setembre va fer 32 anys que sóc aquí”. I ens narra una dolorosa vivència d’aquells principis, de les que marquen: “vam arribar el meu company, Francesc Vinyes i jo, el setembre. El dia 16 de desembre va morir d’un accident a la carretera, anant a treballar a les 6 del matí; ell feia torn d’aquests intensius, i en creuar la carretera de València, un camió el va atropellar. Tenia 37 anys”. I destaca que “era més que un germà; portàvem onze anys junts”.

Després del fet tràgic, la vida continuà: “Vaig seguir aquí, després va venir mossèn Ricard Cabré, de Vila-Seca i vam compartir la parròquia uns quants anys. Després el van nomenar per La Canonja i em vaig quedar aquí, compaginant el servei parroquial amb el treball”.

En relació amb les festes de Santa Tecla, mossèn Agustí diu que “Enguany que Santa Tecla ha caigut en diumenge, hem tingut la Missa” i reconeix que “hi ha hagut èpoques en què la patrona de Tarragona la celebràvem més; al barri hi ha una comunitat de religioses vedrunes, i s’han anat fent bastantes coses”. Fins i tot, recorda que “uns anys enrere vam tenir una jornada literària i musical, va venir un grup i va representar un llibre de poesies de la vida de santa Tecla, s’anaven llegint fragments del llibre i una coral anava cantant”.

Homenatge a Mari, en el seu comiat com catequista. Foto: cedida.

Mn Ayats observa que “ara estem en un moment en que molts dels que vam començar s’han fet grans”, un fenomen que estaria afectant a d’altres indrets: “L’evolució general de moltes parròquies ha quedat reduïda a la catequesi de primera comunió i confirmació”. De fet, “Aquest diumenge hem tingut la confirmació de set joves”, ens informa com motiu d’alegria.

A la catequesi de la parròquia de Santa Tecla hi solen participar trenta nens de primer curs i trenta de segon. Els nens que fan confirmació normalment tenen 13-14 anys: “Ara es poden inscriure abans, a partir dels 12 poden començar la catequesi, però per ser confirmats normalment és als 14, 15, 16…”.

Sobre els nens de catequesi, el rector ens diu que van optar “amb la catequesi i amb la comunió, per acceptar els que són del barri i els que són batejats aquí. Els que estan batejats aquí, encara que no hi visquin, poden fer la comunió aquí, encara que no visquin al barri; alguns viuen a Torreforta, altres a Bonavista”.

Pel que fa a les activitats formatives per adults, des de la parròquia s’ofereix cada any “als pares fer preparació per a la confirmació, si alguns no estan confirmats. Cada any fem unes reunions de formació amb els pares. Les mares encara hi participen, però els pares poc”. I afegeix, “a nivell de barri, sí que hi ha el casal cívic, on també fan classes de català i activitats per a les dones”.

Moment de la cerimònia de confirmació. Foto: cedida.

“Quan vam arribar aquí —explica mn. Agustí— el primer que vam fer va ser constituir un consell parroquial; ja hi havia un nucli, com a totes les comunitats, la gent que més participa; els vam proposar de participar en un moviment apostòlic que es diu GOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica)”. I segueix: “es va crear un grup, i després un altre, d’aquest nucli més compromès en la comunitat participava en el moviment, fent trobades a nivell de Tarragona. És un moviment que pretén lligar la fe i la vida, amb la metodologia de la revisió de vida i esquemàticament és veure, jutjar i actuar. És un moviment a nivell estatal, encara existeix, però aquests últims anys no són els millors per als moviments”.

També des del principi, i fins el 1996, Mn Ayats va reunir un grupet de joves que formava part d’un altre moviment obrer i cristià, la JOC (Joventut Obrera Cristiana). “Érem uns vint-i-cinc, hi havia un grupet d’iniciació de més jovenets i un altre grup de militants (un llenguatge una mica militar…). Estava coordinat a nivell de tota Catalunya, fèiem trobades a Barcelona i aquests anys jo feia de conciliari de la JOC, i anava com a tal a la reunió mensual de conciliaris a Barcelona. A nivell pastoral, de treball amb jovent, han estat els anys que he disfrutat més”, subratlla amb to nostàlgic i d’agraïment. I recapitula: “Durant un temps als barris de Torreforta, Bonavista i aquí… érem un referent per un centenar de joves, amb diferent grau d’implicació. El sistema era reunions setmanals o quinzenals de revisió de vida, on a partir de la vida fèiem una reflexió de l’Evangeli i un compromís d’acció”.

Un dels trets del tarannà de Mn Ayats, i quan un està en la seva presència es nota, és el seu to serè i conciliador, que invita a la pau. No és, ni de lluny, fruit de la impassibilitat. Tampoc fruit de la resignació. Li preocupen les persones, i el seu rostre i ocupació reflecteixen una vida de servei i de proximitat als altres, plena de passió i de compassió. Amb la seva experiència vital, no dubta en recomanar, a qui vulgui ajudar a través de la parròquia, participar en el servei de Càritas, d’atenció als necessitats, “es pot fer voluntariat a través d’aquest servei. Dins d’aquest servei, el que més es veu és el repartiment d’aliments, encara que també ha anat canviant la forma de fer-lo”, aclarint que “Caritas cada vegada s’està replantejant no tant “donar peix, sinó ensenyar a pescar”, fer coses de formació laboral o d’ajudar a buscar feina”. Té la seva lògica “encarar-ho més en aquest sentit, perquè avui en dia, necessitats flagrants d’alimentació no hi són”. De tota manera, “sempre ajuda si cada setmana o cada quinze dies tenen un lot de menjar, és quelcom que s’estalvien de la despesa familiar”.

A les instal·lacions annexes a la parròquia “es va començar ja fa molt temps el curs de la dona, un curs per dones en el marc de Caritas, que volia ser una manera de facilitar la convivència entre elles i buscar sortides laborals, i a algunes alfabetització. Quan vam començar eren dones d’ètnia gitana i algunes d’aquí”. Però “a partir del 2000 el barri va canviar molt, hi va haver la immigració i alguns veïns del barri van buscar altres llocs per viure (…) Ara la majoria són magrebines, alguna gitana i algunes subsaharianes. És un servei que ha anat molt bé per les magrebines que arribaven aquí, moltes sense ni conèixer la llengua”. Mossèn Agustí ens anuncia que precisament aquests dies “estan apuntant al curs de la dona d’enguany”. I sobre la conveniència del curs, argumenta que “és forma de facilitar la integració, fins i tot entre elles, perquè per la cultura tenen poca relació fora de casa, i això els facilitava de parlar entre elles, conèixer recursos que hi ha a nivell laboral, etcètera”.

Per altra banda, “la comunitat de Sant Egidi es va implantar aquí, i fan un servei d’acollida, una mena de catequesi i d’esplai; vénen els dimecres a la tarda, de 16:30 a 18 hrs i els dissabtes al matí, des de fa molts anys. Ho fan aquí, però de fet són autònoms, en diuen l’escola de la pau…”

Missa dominical a la parròquia de Santa Tecla. Foto: E.Vidal.

Preguntat per què es pot fer més per facilitar la convivència entre les diferents cultures i religions, comenta Mn Ayats que “problemes seriosos de convivència no n’hi ha hagut (…), però jo sempre reivindico que hi hauria d’haver una espècie d’observatori o una petita comissió de diferents ètnies i diferents religions, perquè en cas de que hi hagi un conflicte es pugui intervenir”. Els cristians també hi tenim el nostre paper, explica, “el més frontal és donar testimoni de la nostra fe, que no és fàcil, i la labor a través de Caritas, sense fer cap mena de distincions, és també important”.

La cohesió social, per tant, es podria millorar, però… i la cohesió territorial? El rector es remunta a la protohistòria del moviment associatiu dels barris, “vaig estar en la federació d’associacions de veïns, que tenia la seu a La Granja. Des que va començar, i sempre hem procurat, per una banda, mirar que els barris tinguessin els serveis que mereix qualsevol ciutadà, i això a vegades volia dir reclamar a l’ajuntament. Per la situació geogràfica, del Francolí cap aquí, ara no tant, però als primers anys molta gent d’aquests barris deia “Anem a Tarragona” (i encara ara). Som Tarragona, però hi ha uns matisos que marquen. I la geografia és un d’ells i aquells anys una de les reclamacions era aconseguir més autobusos, més freqüència… Ara tot això s’ha solucionat”.

En canvi, pel que fa a les festes, el mossèn de Vallbona de les Monges opina que “per molta gent del barri Santa Tecla passa com… falta un al·licient concret”. Exceptuant “les escoles, on sí que hi va el seguici (el Lleó, la Víbria, la Cuca-fera…), a nivell dels col·legis es fa aquest treball d’integració”. Reconeix els intents que es van fent, “Enguany sembla que hi ha hagut un concert a l’Anella Mediterrània, bé. Anys enrere es va fer un esforç de repartir una mica les activitats festives amb els barris, però va durar poc”. I conclou: “jo comprenc que és una manera d’integrar també, que la gent vagi al casc antic, els castells i les processons… però costa i no sé si s’ha sabut fer prou bé”.

En aquest sentit, s’ha de dir que establir ponts, disculpar, reconciliar són part de la manera que té de viure mossèn Agustí. Ell ha viscut i viu en clau de bon samarità, sortint als camins a alleujar, a guarir…: “Des del principi, havia trobat moltes situacions, sobretot de gent que volia batejar i algunes parròquies no ho facilitaven massa. Situacions de mares solteres, o en situacions una mica irregulars. Penso que s’ha de facilitar, perquè no som nosaltres que hem de jutjar les situacions i jo personalment batejava algunes persones que a la seva parròquia els tancaven les portes”, diu obertament. “Em sap greu de dir-ho. Però curiosament ara, amb aquest Papa nou, d’alguna manera m’he sentit reforçat en aquest criteri. Com diu el Papa Francesc, es tracta d’anar a les perifèries geogràfiques i existencials. Com que des del principi ens hem sentit cridats a aquestes perifèries, d’alguna manera ho hem anat fent. Clar, sempre es pot millorar…” I alerta, “El perill de l’Església és que ens quedem només en fer el bateig, les comunions… i que no es faci un esforç per arribar a la vida de la gent, a les famílies, al treball”.